En el cas de Roma, la dansa no té una presència destacada en els processos formatius dels joves, de tota manera no és un obstacle perquè la dansa sigua una pràctica habitual a la vida d’un romà. En general, l’exhibició pública del ball està en mans d’uns pocs artistes professionals, però també forma part d’alguns rituals amb característiques espectaculars i celebracions privades. Per a aquestes ocasions, molts ciutadans es preocupaven per adquirir nocions de dansa a títol individual, amb fins rituals o estètics.
Només hi ha una al·lusió a les escoles de dansa, en un discurs atribuït a Escipió Emilià Africà en què critica el fet que els fills de ciutadans lliures aprenguen a ballar al costat de cinaedi i altres experts dansaires. En el passatge primer s’al·ludeix a una escola de histrions (ludum histrionum) com si es tractara d’una acadèmia de tall generalitzada on poder aprendre qualsevol especialitat artística. Però, després, Escipió especifica el tipus d’activitat practicada i introdueix, en dues ocasions, el sintagma ludum saltatorium, és a dir «escola de dansa» Escipió Emilià Africà és testimoni que els fills dels nobles, i també les filles verges, incloïen l’exercici del ball entre els seus estudis.
Els joves nobles també inclouen la dansa guerrera entre els seus principals ensinistraments, Atés el seu vincle amb les tradicions romanes. Aquestes danses són tingudes per activitats dignes i es fomenten entre els fills dels nobles i patricis, que assisteixen a entrenaments programats per adquirir destresa, agilitat física, memòria coreogràfica i orientació espacial.
Tampoc, entre les dones romanes, l’ensenyament de la dansa i la pràctica del ball era un fet excepcional. Aprendre a ballar era normal en temps de la república romana i entre les dones era una mostra de bona educació sempre que es preacticara en la justa mesura. (Dum manera nome curiosa usque ad artis perfectionem)
En aquest sentit, la formació en dansa i altres matèries afins constitueixen un tret distintiu de l’educació femenina enfront de la dels homes, una diferència que s’accentua amb el pas del temps i els canvis que afecten la seua emancipació, en època imperial cada vegada són més les dones que es consideren bones ballarines, fins i tot s’enorgulleixen.
Incus, en els seus propis epitafis, presumiran de les seues habilitats i es presenten a si mateixes com doctae eroditae, en l’art de la dansa. Tal és el cas de la jove Licinia que presumeix de la seua qualitat en la dansa per la seua formació (erodita paenae Musarum). (Culta i instruïda per obra de les muses), adornant amb la meua dansa les festes dels nobles i, vaig aparèixer com la primera per al públic. Ara sols vegeu aquest túmul, on les terribles Parques van dipositar les cendres del meu cos.
En 1984 es va crear l’escola dels Porrots de Silla, dirigida per Abelard Hernández. L’escola es va crear amb la finalitat de consolidar i divulgar la dansa i fer més grups, ja que amb sol un grup el poble es queixava perquè no arribava a ballar per tots els llocs del poble i no podien veure la dansa.
Amb el compromís de l’Ajuntament de donar suport a l’escola, es varen inscriure xiquets per fer cinc o sis grups amb vestimenta nova per a tots ells.
En 2018 l’Ajuntament de Silla ha pres de nou el compromís de patrocinar, oficialment, l’escola municipal dels Porrots de Silla i ja compta amb 10 xiquetes.