La dansa és una manera més d’expressar-se, de la mateixa manera que es parla, s’escriu. És una de les activitats més antigues del món.»L’art de la dansa consisteix a moure el cos guardant una relació conscient amb l’espai i impregnant de significació l’acte o acció que els moviments deslliguen el gest efímer del ballarí i la seua interpretació sempre intangible, fan que aquesta sigua un esdeveniment únic i irrepetible. Els components d’un ball desapareixen amb la seua pròpia successió i desenvolupament tan sols roman en la memòria del poble. La dansa s’ha convertit en un element important dins de la història de la humanitat. En les pintures rupestres s’han trobat imatges de dansaires, i pel que sembla, aquestes tenien relació amb rituals de caça.
La dansa és una via d’expressió freqüent en les pràctiques de l’antiguitat clàssica: representa un paper destacat en la creació d’identitats de grup, ofereix un espai comú de participació ciutadana, simbolitza ocasions especials en el calendari i estableix un mitjà de connexió entre els éssers humans i la divinitat.
Des de l’inici de la república romana, la in fluència hel·lenística va ser preponderant a Roma en tot el que fa referència a les seues danses. Els orígens religiosos de les seues danses havien quedat totalment oblidats. No es tractava ja més que d’un art plaent. Sota l’imperi, la dansa va recobrar l’interès general, la practicaven fins i tot les persones de més alta condició social.
Les danses guerreres constitueixen, potser, el gènere més estès en el món antic. Aquestes representacions coreogràfiques de l’art militar tenen una infinitat de variants en funció de les seues diferents motivacions. Les danses militars reprodueixen moviments d’atac i altres figures (danses guerreres) i altres que es basen en el maneig i xoc de les armes (danses armades)
És important assenyalar el valor de les danses militars des del punt de vista formatiu, ja que constitueixen un mecanisme únic de preparació física i mental. Però, a més, aquestes danses es vinculen a la celebració de ritus de transició, a rituals de fertilitat i a commemoració d’esdeveniments destacats, com ara, el triomf o el funeral d’un personatge distingit.
El caràcter del poble romà va afavorir l’establiment de pràctiques coreogràfiques, rituals o no, inspirades en l’art de la guerra. Des dels temps de Ròmul es recorden actuacions de joves que, experts en el maneig de les armes, exhibien les seues habilitats amb diferents finalitats commemoratives.
La pírrica podria ser definida com la representació coreogràfica d’un combat on els ballarins, equipats normalment amb llança i un escut, imiten tot tipus de moviments de defensa i atac. Aquesta dansa es documenta en moltes regions de Grècia i Àsia, poden ser practicades per homes i dones en tot tipus d’ambients i, amb el temps, passa a convertir-se en un espectacle de pantomima.
A Roma, la pírrica només es coneix a partir del segle IdC, moment en què la dansa armada d’influència grega perd les seues connotacions rituals i es representa en la seua forma més espectacular, com a resultat d’una contaminació entre estils i d’influència de la pantomima.
Suetoni afirma que la pírrica va ser ja representada públicament a instàncies de Juli Cèsar, quan va manar que la practicaren uns joves de bona família procedents d’Àsia i Bitínia.
